domingo, 15 de julio de 2012

Islands


El meu vei s'ha mort.
Sol. Ningú l'ha trobat a faltar. 
Ha estat l'olor de la seva mort el que ha delatat la seva sortida d'escena.
I aleshores ha començat el gran espectacle, amb llums i colors i espectadors.
Però ha estat la curiositat per l'espectacle el que ha mogut a la gent a sortir a les seves portes, a preguntar-se qué havia passat, no la seva absència.
12 anys de ser veins i no vaig poder ajudar a res, té familia? on treballa? Res, no en sabia res. La veritat és que no era una persona agradable, ni amb sa mare fins que va morir, ni amb la resta dels veins. 
I s'ha mort sol. I ningú se n'ha adonat. 
Quants dies feia que no el veien? No ho se. Estic fora tota la setmana. Però dubto que els altres puguin donar una resposta més concreta.
S'ha mort sol. I ningú l'ha trobat a faltar.

L'esser humà és una illa. Però n'hi ha que comparteixen el mar amb d'altres, formant arxipèlags més o menys grans.
No he pogut evitar comparar aquesta mort amb l'ultima que m'ha tocat d'aprop, que  va suposar un forat molt gran al bell mig de la micronèsia.
El meu veí era com l'illa de pasqua.
Vull pensar, vull creure que quan em toqui marxar a mi hi haurà algú a prop per agafar-me la mà i fer-me sentir part d'un tot.

No hay comentarios:

Publicar un comentario